El 26 d’octubre se celebra el Dia de la Visibilitat Intersex, un col·lectiu que agrupa al voltant del 1,7% de la població mundial

«Notes que el teu cos no encaixa. Notes que ets diferent i ningú et diu per què”. “Durant molt de temps em vaig sentir com una bestiola rara. Els metges m’estudiaven i m’exhibien com a un monstre de fira”. “La meva mare em va donar un paper on posava: María Luisa, ets hermafrodita”. “Ningú m’havia dit el que em passava i un dia vaig mirar en l’enciclopèdia i el vaig veure: era intersexual”. Aquestes són només una petita part de les històries que conformen la realitat de les persones intersexuals a Espanya. Però, què és la intersexualitat?

Què és la intersexualitat?

Segons Brújula Intersexual, una de les majors organitzacions intersex de parla hispana i referent dins del col·lectiu, la intersexualitat és el terme que s’empra per a definir a les persones que neixen amb variacions de les característiques sexuals. Aquestes variacions es poden donar per quatre motius principals: genitals no normatius, alteració en la composició de les gònades —testicles i ovaris— i variació o alteració dels nivells hormonals o cromosòmics.

Des del col·lectiu aclareixen que, enfront del que molta gent pot pensar, ser intersexual no és cap orientació ni identitat sexual, sinó una qüestió física i defensen que hi ha tants tipus de persones intersex com a variacions existeixen. Per exemple, una persona pot néixer amb genitals típicament femenins, però comptar amb testicles interns i cromosomes XY (típicament masculins). A vegades es dona el cas que la persona presenta una composició genètica denominada “mosaic”, és a dir, les seves cèl·lules tenen cromosomes XXY (masculins i femenins).

En altres ocasions, les persones poden néixer amb un clítoris més gran del considerat “normal” o un penis més petit de l’habitual. Així mateix, també es consideren persones intersexuals les que neixen amb hiperplàsia suprarenal congènita i síndromes com el de Morris o el de Turner.

Segons l’Oficina de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans, s’estima que aproximadament el 1,7% de les persones del món neixen amb característiques intersexuals, encara que podrien ser més. “No hi ha xifres oficials perquè molta gent encara està dins de l’armari i no vol explicar-l’hi a ningú. Encara hi ha molt de tabú”, afirma Asmi Ananda, que amb 62 anys és una de les persones amb més recorregut dins del col·lectiu.

“Ocultava els meus pits amb embenatges”

Aquestes variacions no sempre són visibles en el moment de néixer. Algunes persones ho descobreixen quan comencen l’adolescència i el desenvolupament sexual. Bernardino Sañudo, activista i membre del col·lectiu  intersex Krisol, es va adonar que alguna cosa no marxava segons l’esperat quan va arribar a la pubertat. “Jo sempre m’havia vist amb un cos diferent però quan vaig començar a desenvolupar-me em va començar a sortir pit. Em preguntava per què m’assemblo més a les meves companyes de classe que als meus companys?.

Anys després, estudiant la carrera de Biologia, Bernardino va decidir realitzar una estada a l’Equador. “Quan vaig arribar allí, vaig decidir posar-me embenatges per a ocultar els pits. No volia tenir problemes i tenia por per si em podia passar alguna cosa”, recorda.

A la seva tornada a Espanya, va començar a fer-se proves. “Un dia, en la facultat, vaig veure el meu propi cas en classe de genètica. Un bon amic em va animar que em fes proves. Vaig començar en 2011 i no vaig anar diagnosticat fins a 2014. El primer que em va dir el metge va ser que estava gros i que havia de fer esport per a perdre el pit”. Malgrat l’exercici, el temps passava i la situació no millorava. “Em van fer una anàlisi i aquí va sortir tot. Els nivells de testosterona estaven molt baixos i al costat de cada nivell hormonal hi havia un asterisc que posava dona en embaràs, dona ovulant. Jo el primer que vaig pensar va ser: he tingut pit gairebé tota la meva vida, seré una dona?”. Li van fer un cariotip i li van dir que era XXY. “Em vaig quedar de pedra. Record que en aquell moment tenia núvia i quan li ho vaig dir es va quedar fluixejant”.

“Em vaig assabentar que era intersexual als vint anys, quan ho vaig mirar en l’enciclopèdia”

En el cas de Iolanda Melero, activista i membre del col·lectiu  Kaleidos, els seus pares van descobrir la seva intersexualitat als dos anys de néixer. “Una professora de l’escola els va dir als meus pares que els meus genitals estaven inflats i que eren més grans del normal. Després de moltes proves van descobrir que en lloc d’ovaris tenia testicles. Em van extirpar les gònades amb gairebé dos anys i després em van tornar a intervenir amb 4 anys per a realitzar-me una nova vagina”, recorda Iolanda. L’activista admet que ningú li va dir res, ni tan sols el seu metge. “Com em vaig assabentar? Per l’enciclopèdia”. “Tant des de l’entorn familiar com des del metge existia un silenci i tabú tremends. El meu metge només em va dir que m’havien hagut d’operar de ‘aquí a baix’ diverses vegades però no va especificar mai el que m’havia passat. Un dia, en la consulta vaig sentir que li deia a algú que jo tenia la síndrome de Morris. Vaig arribar a casa i ho vaig buscar. Per fi, després de tants anys, ho vaig entendre tot”, recorda. Malgrat el temps transcorregut, Iolanda reconeix que en l’entorn familiar encara continua sent un tema tabú i del qual no es parla obertament: “He hagut de treballar moltíssim a nivell psicològic i encara continuo recorrent aquest camí. Ha estat i continua sent molt dur. Ara vull ajudar als altres”.

«La meva mare em va donar un paper en el qual posava: María Luisa, ets hermafrodita»

En el cas de Asmi Ananda, que s’identifica amb el pronom ‘elle’ —un terme no acceptat per la RAE, malgrat que va ser valorat pel seu observatori— , va ser la seva mare qui li ho va explicar. “Mai ho oblidaré. Tenia 14 anys, i estava amb la meva mare en un baixador per a agafar un tren. Em va donar un paper en el qual posava: María Luisa, ets hermafrodita. Hi havia tant de tabú i tanta por que no va saber ni dir-m’ho. En aquesta època (a mitjan anys 70) aquestes coses no es deien en veu alta”.

A diferència de Bernardino, a Ananda li van diagnosticar res més néixer. “Quan vaig arribar a aquest món, el metge li va dir a la meva mare que jo era un noi però que m’anaven a registrar com a noia perquè no fes la mili. A vegades penso que no ho va fer amb mala intenció, sinó per a protegir-me. Vaig néixer amb micropenis, sense vagina i, aparentment, sense testicles”.

L’arribada a la pubertat va ser determinant per a Asmi. “Recordo caminar pel carrer i fixar-me en els cartells de noies nues que hi havia en els tallers de mecànica. Aquí em vaig adonar: jo no era com elles, em faltava alguna cosa”. En l’adolescència van començar a fer-li proves perquè no tenia menstruació ni li creixien els pits. “Vaig estar un mes sencer ingressadi a l’hospital, fins que es van adonar que tenia testicles interns. Me’ls van extirpar i als 18 anys em van reconstruir la vagina”, recorda.

Millorar els protocols mèdics i lluitar contra la invisibilitat: reptes del col·lectiu

Des del punt de vista mèdic, Iolanda, Bernardino i Asmi coincideixen que s’han de millorar tant els protocols mèdics com el diagnòstic, a més d’establir una guia de bones pràctiques.

“Quan vaig estar ingressadi a l’hospital tots els dies venia un metge amb alguns estudiants. M’obrien de cames i m’observaven. Cap em va mirar mai als ulls ni em va preguntar res. Jo em moria de vergonya”, recorda Asmi Ananda.

Encara que això va ocórrer a mitjan setanta, Bernardino no compta una cosa molt diferent dels protocols que van dur a terme amb ell en 2011. “Quan em van diagnosticar, el meu metge no tenia ni idea del que era la intersexualitat. Em va dir que em moriria aviat. Després, i durant molt de temps, en la consulta m’exhibien com un monstre de fira. Em despullaven sense el meu consentiment i passaven els estudiants. Em tractaven com a una bestiola rara. No sé què volien, potser que diguessin: guau, és una persona diferent. Mira els pits i el penis que té!”. Afortunadament, les coses han canviat en la consulta. “Ara el meu metge és un amor. Crec que no era tan difícil fer-me sentir com a un ésser humà més”, puntualitza Bernardino.

A més de la incomprensió, les persones intersexuals també han de bregar amb la desinformació i els mites construïts entorn del seu col·lectiu. “En l’ideari col·lectiu molta gent continua pensant que som hermafrodites. La gent pensa que tenim els dos òrgans reproductors alhora, quan no és així”, afirma Iolanda Melero.

“A mi m’han dit de tot, des que soc transgènic —diu Bernárdino rient-se a l’altre costat del telèfon— fins que això és un invent o que les persones com jo no existim. També que si et posaves la vacuna contra la COVID et podies convertir en intersexual. Altres persones pensen que tenim algun tipus de retard mental. És al·lucinant”.

Aquesta falta d’informació fa que es confongui la intersexualitat amb l’orientació i la identitat sexual. “Molta gent no entén que sigui una persona intersexual i heterosexual al mateix temps. Jo soc intersexual, però m’agraden les noies. No sé què tindrà a veure”, afirma Bernardino.

Iolanda Melero, per part seva, es pronuncia sobre la possibilitat d’una tercera casella en documents oficials com el certificat de naixement, DNI o passaport. “Des del col·lectiu estem d’acord que hauria d’existir una casella per a les persones que no s’identifiquin amb el gènere masculí o femení, però no és una reclamació de les persones intersex”. Asmi Ananda, per contra, es declara extra binarie: “He estat tractada com a dona durant 50 anys i ja per fi puc ser qui vull ser. Jo em considero ‘extra binarie’ per la simple raó que el concepte de ‘no binari’ em sembla excloent, és com no existir. I jo existeixo”, fa broma.

Els canvis de la Llei ‘Trans’ per als intersexuals

L’entrada en vigor de la Llei per a la Igualtat real i efectiva de les persones trans i per a la garantia dels drets de les persones LGTBI, que encara segueix en període d’esmenes, introdueix alguns canvis importants per al col·lectiu intersexual. Un dels més importants és la prohibició de la mutilació genital a menors intersex sense el seu consentiment. Per a Saúl Castro, advocat expert en matèria LGTBI i fundador de l’Associació  Espanyola contra les teràpies de conversió, aquesta pràctica li sembla que es pot tipificar actualment com de “autèntica tortura”.

En un comunicat de l’Oficina de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans en 2016, l’organització va fer una crida urgent perquè es posés fi a les violacions dels drets humans en contra de nens i adults intersex. Aquest informe va ser signat i ratificat tant pel Comitè  contra la Tortura i el Comitè dels Drets del Nen, tots dos pertanyents a les Nacions Unides.

A Europa, en 2020, l’Agència dels Drets Fonamentals de la Unió Europea (FRA, en anglès) publicava en el seu informe A long way to go for LGBTI equality, que el 62% de les persones intersexuals enquestades (a la Unió Europea) van afirmar que no havien consentit ni se’ls havia requerit el seu consentiment informat (a elles o als seus progenitors) abans de ser sotmeses a intervencions quirúrgiques per a modificar els seus genitals”.

El projecte de llei llança esperança per a acabar amb aquestes pràctiques. L’article 19, apartat 2, estableix el següent: “Es prohibeixen totes aquelles pràctiques de modificació genital en persones menors de 12 anys, excepte en els casos en què les indicacions mèdiques exigeixin el contrari a fi de protegir la salut de la persona. En el cas de les persones menors entre 12 i 16 anys, només es permetran aquestes pràctiques a sol·licitud de la persona menor sempre que, per la seva edat i maduresa, pugui consentir de manera informada a la realització d’aquestes pràctiques”.

Tant Asmi com Iolanda van ser intervingudes quirúrgicament. “T’operen com més aviat millor perquè el que volen és que la persona tingui uns genitals normatius des de petits. Que algú decideixi llevar-te una part del teu cos sent un bebè… és traumàtic. A més, sense el teu consentiment. És un impacte a nivell psicològic i emocional molt gran”, reconeix Iolanda Melero.

A més de la llei estatal, actualment existeixen diverses comunitats autònomes que sí que recullen, de manera més o menys clara, la prohibició o l’erradicació de la mutilació genital intersexual en les seves lleis LGTBI o Trans, com en el cas d’Aragó, Balears, Canàries, Cantàbria, Castella-la Manxa, Madrid, Múrcia, Navarra, València, La Rioja i Extremadura. Per part seva, Andalusia, Catalunya, Galícia i Euskadi no prohibeixen expressament aquestes pràctiques.

També s’estableix un canvi molt important i significatiu en relació a les modificacions en el registre. Abans, la Llei 3/2007 de 15 de març establia quatre criteris bàsics: tenir la nacionalitat espanyola i ser major d’edat, un informe en el qual s’acredités que la persona presentava disfòria de gènere i un altre en el qual se certifiqués que la persona portava dos anys en un procés de hormonación. Ara, tot és més senzill: “Ara es reconeix l’autodeterminació. Vas al registre, el sol·licites i als tres mesos tornen a contactar amb tu per a ratificar-lo, per dir-ho així. Al mes següent tens a casa la nova documentació”, explica Vaig rajar Fernández, vicepresident de FELGTB (Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Trans, Bisexuals, Intersexuals i més).

“Durant 50 anys he estat María Luisa. He intentat ser com els altres volien que fora, precisament perquè em volguessin. Però això ja es va acabar. Ara que soc une abuele (castellà) és quan m’he començat a voler i a respectar jo mateixi. Abans pensava que ser intersex era el pitjor que m’havia passat en la vida, però ara no paro de pensar que va ser el millor perquè m’ha ajudat a comprendre altres realitats”, afirma Asmi.  “No es parla tant ara que vivim en una societat diversa? Perquè si som diversos per a molts temes hem d’entendre que tenim cossos diversos també. Si som una societat diversa, ho som per a tot”, conclou Iolanda.

 

Notícia redactada per Lara Monrosi el 26 d’octubre del 2022 per a Newtral

Llegeix l’original