La unitat d’igualtat de la Complutense, el campus més gran d’Espanya, ha obert 70 expedients en un lustre per assetjament. Les agressions sexuals queden fora de les seves competències però ofereixen atenció psicològica
70 denúncies pel protocol antiassetjament
En els últims cinc anys, la Unitat d’Igualtat ha gestionat 70 denúncies amb nom i cognom del protocol antiassetjament i una xifra similar de “casos d’alerta”: persones que reclamen justícia, però no volen implicar-se per escrit. Sense nom i sense denúncia no es poden seguir els casos, no obstant això la porta sempre està oberta per a l’atenció psicològica. I és a través d’aquesta porta com han descobert un assumpte que els preocupa però en el qual no poden fer res més a acompanyar i conscienciar perquè es tracta d’un tema netament policial: les agressions sexuals que ocorren dins de grups de suposats amics, de nois a noies de la seva mateixa colla en una nit de festa. “Són agressions que no identifiquen com a tal, perquè és gent amb la qual tenen un vincle, gent pròxima, però és bastant comuna entre joves. Ens arriben aquests casos i els hem de derivar a recursos especialitzats, nosaltres només podem fer acompanyament. És molt greu que hi hagi dones joves amb formació que no estan identificant la violència contra elles. Algunes vénen molts mesos després perquè li ho han fet veure les seves amistats”, assenyala Tajahuerce. No hi ha dades policials per a dimensionar l’abast que tenen aquestes agressions en colla, confirma un portaveu policial. Però és una realitat que ja apunten treballs com la macroenquesta de Violència contra la Dona de 2019 que elabora el Ministeri d’Igualtat, l’última disponible: el 49% de la violència sexual que sofreixen les dones ―des de tocaments a una violació― prové d’amics o coneguts; i el 21,6%, de familiars. “Ens han fet creure que les violacions ocorren de nit, en un carreró fosc i per un desconegut, i la majoria de les vegades no és així”, resumeix Clara Barceló, estudiant d’últim curs de Periodisme a la Complutense i impulsora de l’associació feminista universitària Scila, que va néixer en 2017 a la calor de les revoltes socials pel cas de l’agressió sexual grupal del Ramat a Pamplona. Van arribar a ser 20 dones molt actives, capaces de concentrar en una assemblea a 150 persones. Van obrir una bústia per a rebre denúncies anònimes, encara que la majoria els arribaven oralment: “A la meva amiga li ha passat això…”. Calcula que van conèixer entre 10 i 15 casos a l’any, la majoria d’assetjament. Els van derivar a la unitat. La futura periodista no coneix casos d’agressions entre amics, però no el sorprèn. El primer pas que ha de donar la víctima, que està atordida, és explicar-li a algú pròxim el que li ha ocorregut. Les denúncies són sempre més complexes: gairebé el 89% dels casos de violència sexual mai es denuncien, reflecteix també la macroenquesta de violència contra la dona.“Les denunciants solen esperar a no haver de tornar a coincidir amb aquesta persona, per això rebem més casos a final de curs”, explica al telèfon una de les psicòlogues del dispositiu especialitzat de la Complutense, que demana sortir sense nom per a protegir les víctimes. Afirma que poden rebre entre una i tres consultes setmanals, però encara no existeixen dades tancades de quants casos han atès perquè el dispositiu porta en marxa menys d’un any i estan elaborant ara la seva primera memòria anual. “Els costa denunciar perquè tendeixen a responsabilitzar-se de l’ocorregut i el sentiment de culpa funciona com una manera de donar sentit al que ha passat i experimentar un cert control sobre la situació, pensen que si la responsabilitat és seva no tornarà a succeir. Poden ser persones amb les quals tenen un vincle previ i una imatge ja formada, alguns agressors tenen fins i tot un discurs feminista. En aquest sentit, és una cosa bastant traumàtica, com si es trenquessin totes les regles del joc. Si alguna persona es troba en una situació similar li diria que no és la seva culpa, i li animaria a compartir el que li ha ocorregut amb algú pròxim”.
La unitat d’igualtat va posar en marxa al gener de 2017, amb l’anterior equip de govern, un protocol que se centra en casos d’assetjament sexista (discriminació per causa de gènere), sexual o d’orientació sexual (homofòbia). Els casos oberts fins ara són variats i en moltes ocasions conflueixen en un diferents raons, com a assetjament sexual i sexista. Registren des d’assetjament laboral a una dona que cria sola al seu fill o filla (la figura més habitual de l’anomenada família monoparental) que recurrentment ha d’impartir classe a les vuit de la nit, a correus anònims enviats a una llista llarga de distribució en els quals s’acusa falsament una persona homosexual d’assetjament. Durant els mesos més durs de la pandèmia, asseguren les responsables de la unitat, va pujar el ciberassetjament.
Totes les universitats públiques disposen d’unitats d’igualtat, que són obligatòries des de la llei d’universitats de 2007, i “la majoria” disposen també de protocols antiassetjament, encara que cada campus l’ha desenvolupat a la seva manera, explica Magdalena Suárez, que a més d’estar a la Complutense és secretària del comitè executiu de la xarxa d’unitats d’igualtat de gènere de les universitats, la Ruigeu. Estan elaborant un informe amb el nombre exacte de protocols. “La majoria troben casos d’assetjament semblants als quals gestionem aquí”, afegeix Suárez.
