“En general, el tema de l’article no és tan nou i no es podria acceptar tal com està, ja que gairebé tots els articles en la literatura científica reporten els greus efectes indesitjables i tòxics de la sang menstrual i tots els seus components en el cos humà. Fins i tot és ben sabut en totes les religions que la sang menstrual i les seves cèl·lules mare són extremadament tòxiques i de molt baixa qualitat. Aquesta sang conté components metabòlics destructius amb activitats citotòxiques molt potents. De fet, algunes dones en algunes cultures utilitzen unes poques gotes del seu potent extracte tòxic per a matar secretament als seus marits”.Aquest text és part dels comentaris rebuts en relació a un article del nostre grup de recerca que va ser enviat en 2021 a una revista científica. En ell descrivíem com potenciar l’efecte immunomodulador de cèl·lules mare aïllades de la sang menstrual. El procés de revisió per parells té com a objectiu garantir que les publicacions científiques siguin vàlides, coherents, rigoroses i originals. No obstant això, l’avaluació dels revisors pot estar influenciada per biaixos cognitius, constructes socials o creences religioses. En el cas de l’article esmentat, aquest procés va fallar, però l’editorial no va prendre mesures per a justificar el comportament del seu revisor. Finalment, l’estudi va ser publicat en una revista d’una altra editorial.
Condemnada per les religions i la (dolenta) ciència.
Aquesta història demostra que “vergonya”, “prejudici” i “estigma” continuen sent termes associats a la menstruació, i que existeixen molts falsos mites entorn d’ella. Durant segles, la sang menstrual s’ha considerat bruta i impura. En el Levític, un llibre de l’Antic Testament, pot llegir-se: “Quan la dona tingués flux de sang, set dies estarà apartada; i qualsevol que la toqués serà immund fins a la nit”. I l’Alcorà sentencia: “La menstruació és una impuresa”. A més del que s’esmenta en llibres religiosos, diversos estudis científics també van investigar fa dècades la possible presència de components tòxics en la sang menstrual i el seu impacte en diferents organismes. En 1923, els farmacòlegs David I. Macht i Dorothy S. Lubin van explicar que tant la sang menstrual com les secrecions (suor, saliva, etc.) de dones menstruantes contenen una substància tòxica anomenada “menotoxina”, capaç d’inhibir el creixement de les arrels i les tiges de plantes vives, deteriorar les flors tallades i reduir el creixement de cèl·lules de llevat. Poc després, en 1925, Macht suposadament va demostrar que les injeccions de sèrum sanguini de dones en període menstrual en rates induïen depressió, pèrdua d’orientació i paràlisi. Aquestes teories van ser confirmades entre 1940 i 1945 per O. Watkins Smith i George Van S. Smith, els qui van assegurar haver identificat l’endometri premenstrual o menstrual com a origen de la potent toxina, capaç de matar al 95 % de rates en les quals s’injectava. A més, van observar que aquesta substància tòxica semblava ser idèntica a la necrosina, aïllada de l’exsudat pleural de gossos amb una reacció inflamatòria en curs. No obstant això, Macht, Smith i Smith no van tenir en compte que la contaminació bacteriana dels globus de goma utilitzats per a recol·lectar la sang menstrual durant 24 hores va crear un ambient propici per a la proliferació de bacteris com a estafilococs, estreptococs, Escherichia coli, Klebsiella pneumoniae i lactobacilos. De fet, quan Bernhard Zondek va repetir els experiments de Smith i Smith en 1953, va evitar la mort de les rates simplement recol·lectant la sang menstrual en condicions estèrils i administrant antibiòtics. Així es va revelar el misteri: la menotoxina no existeix i, per tant, no mata plantes ni rates ni marits.Una font de cèl·lules mare
En els últims trenta anys, la recerca sobre les cèl·lules mare com a eina terapèutica ha aconseguit assoliments inesperats. Gràcies a les seves troballes, sabem que l’endometri, la capa més interna de l’úter, conté unes cèl·lules mare –anomenades mesenquimales– que exerceixen un paper fonamental en la seva reconstrucció després de la menstruació. Com les de medul·la òssia, les adiposes i les del cordó umbilical, aquestes cèl·lules mare són capaces de diferenciar-se en tipus cel·lulars més especialitzats, com a cartílag, os i greix. A més, presenten propietats que les converteixen en prometedores candidates per a tractar malalties immunològiques o inflamatòries. Durant la menstruació, l’endometri es desintegra i és possible aïllar les cèl·lules mesenquimales de la sang menstrual mitjançant un procediment indolor, senzill, econòmic, ràpid i que no planteja problemes ètics. Tant les cèl·lules mare menstruals com el conjunt de factors solubles i vesícules extracelul·lars que secretan –conegut com secretoma– han demostrat el seu potencial tant in vitro com in vivo. Actualment, el trasplantament de cèl·lules mare menstruals o la seva secretoma es troba en estudi clínic per a afeccions com la baixa resposta ovàrica, el mal pulmonar causat per la infecció del virus H7N9, la cirrosi hepàtica, la diabetis mellitus i la COVID-19. Quina serà la dosi letal de cèl·lules menstruals capaç de causar mal als pacients casats? Ho descobrirem quan es publiquin els resultats dels estudis clínics. Mentrestant, continuem investigant!Autoria original: Federica Marinaro, investigadora Postdoctoral en Reproducció Animal, Consell Superior de Recerques Científiques (CSIC) per a The Conversation.
Font original: The Conversation.
Imagen: Alena Menshikova / Shutterstock
