La manera com tenim relacions sexuals no queda lliure del masclisme que hem anat aprenent des que vam néixer. Potser ja és hora d’apostar per un sexe que sigui més real i més plaent
/ JULIO FUENTES
Sempre m’he considerat feminista. Malgrat això, per diversos motius, mai havia militat obertament en cap col·lectiu. “No pots ser feminista si no ho ets de manera col·lectiva”, em van dir fa temps. Un home, evidentment. El feminisme pot estar arreu. Això sí, llegint, militant i formant-me és on més estic aprenent. I aquí és on comença la meva crisi. Com més m’endinso a comprendre la magnitud del masclisme que ens envolta, més masclista m’he arribat a sentir. Per això m’agrada molt la idea que el feminisme està constantment en revisió, per anar detectant el masclisme que forma part de nosaltres i aprenent a tenir alternatives més justes. I, és clar, la sexualitat és un espai de les nostres vides que està completament submergit en aquest patriarcat heterocisnormatiu que ens dicta com hem de comportar-nos al llit, què està bé i què no i quins rols hem d’adoptar.
Com a sexòloga, jo he entrat en crisi. Perquè desconstruir les idees patriarcals que formen part de les nostres relacions sexoafectives és molt complicat. I treballar-ho a teràpia, també. Tot i així, no és una feina impossible; per tant, tot allò que puguem fer per tenir una vida sexual més saludable serà benvingut. Com és el sexe que tenim? Gràcies a les persones que venen amb mi a teràpia i a les persones amb qui converso, puc dir que el sexe que tenim és completament masclista. Quins ingredients té la nostra sexualitat? Si li hagués de posar tres adjectius, serien: heterocisnormativa, coitocentrista i pornogràfica. Paraules que semblen complicades però que ara explicaré.
La primera: heterocisnormativa. Es pressuposa que entrem dins de la norma de ser heterosexuals i cisgènere. És a dir, que ens agraden les persones del gènere contrari al nostre i que ens identifiquem amb el gènere que se’ns ha atribuït en néixer. I se’ns pressuposa així, per no dir que se’ns imposa ser així.
La segona: coitocentrista. Per no dir fal·locentrista. És a dir, que tot el que hem après ens fa creure que la sexualitat i el bon sexe impliquen un coit (penetració d’un penis dins d’una vagina) i sempre s’ha prioritzat el plaer del penis i de la persona que hi va enganxada; generalment un home cisgènere. Ah! I sense oblidar que hem atorgat a la vagina certs poders que no té: els d’orgasmar pel simple fet que un penis o un objecte hi entri a dins. Les persones amb vulva no funcionem així.
La tercera (però no menys important): pornogràfica. Aquesta és la visió que tenim de com ha de ser el sexe. Aprenem de la pornografia des de molt joves. Sobretot les generacions que ara pugen, perquè tenen una facilitat per accedir a contingut pornogràfic que nosaltres no teníem fa més de vint anys. I aquesta visió pornogràfica de la sexualitat ens fa pensar que al sexe només s’hi arriba a través de la passió desenfrenada i des de la part més salvatge dels nostres instints. I, a més, el porno mainstream, és a dir, aquell que està a l’abast de tothom i que és més vist, reprodueix sempre el que dèiem abans: heterosexualitat pressuposada, protagonistes cisgènere, el coit i el penis en el centre de les relacions sexuals, i encara que sembli que hi apareixen dones (cisgènere, és clar) el seu plaer no és el més important. Quan s’intenta prioritzar el plaer de la dona es fa des d’una perspectiva molt masculina: tocant el clítoris directament, mossegant-lo, fregant-lo salvatgement i sense tenir en compte si a la companya de jocs li agrada d’aquesta manera o no.
El resultat de la influència del masclisme en la sexualitat: pensar que quan el penis s’introdueix dins de la vagina hi ha orgasme per a les dues persones cis que hi juguen
Amb aquests tres ingredients és com ens imaginem la sexualitat i construïm la idea de la relació sexual perfecta: la penetració del penis dins la vagina, amb allò que en diuen els preliminars justos per preparar bé el moment de la penetració i amb un final en el qual, evidentment, hi ha un orgasme simultani. Això vindria a ser el resultat de la influència del masclisme en el món de la sexualitat: pensar que quan el penis s’introdueix dins de la vagina hi ha orgasme per a les dues persones cis que hi juguen. Així, fàcilment. Doncs no, no és així. I els factors que porten a afirmar que això no és així es poden resumir amb una paraula: masclisme.
Per què el masclisme fa que les nostres relacions sexuals no siguin tan meravelloses com haurien de ser? Perquè aquest model tan focalitzat en el plaer del penis no té en compte res més que les sensacions i la satisfacció que el seu propietari pot tenir. Si només tenim en compte la satisfacció de qui té penis, construïm tota una sèrie de creences i maneres de fer que impossibiliten que l’altra persona pugui gaudir amb naturalitat de la seva sexualitat. Posem-ne alguns exemples:
- La pressió sobre el cos, sobretot de les dones cis i d’aquelles persones que tenen un cos no normatiu. El model estètic ens pesa i fa que ens preocupem per com és el nostre cos en lloc d’ensenyar-nos a gaudir-lo, i això ens minva l’autoestima. I sense autoestima no hi ha bon sexe.
- El desconeixement de les vulves. Això fa que tinguem creences errònies sobre com són, com funcionen i que moltes persones que en tenen no s’atreveixin a investigar-les en profunditat.
- El pes dels anticonceptius hormonals. Tot i que és l’home cis el que és fèrtil cada dia de la seva vida des que comença a ser-ho, el pes de l’anticoncepció hormonal recau sobre aquelles persones que són fèrtils quatre dies al mes, aproximadament. I l’anticoncepció hormonal té certes conseqüències sobre la salut i sobre la salut sexual, entre elles la disminució del desig.
- La manca d’assertivitat. Ens costa molt dir què necessitem i què desitgem, i en una situació sexual sembla que encara més. Si no expliquem a les nostres parelles sexuals què ens agrada, ens serà molt difícil sentir plaer (i no només estic parlant d’orgasmes…). Per l’educació que hem rebut les persones que, com diria la meva companya Bel Olid, hem estat educades per ser dones, l’assertivitat encara ens queda més lluny.
I no pararia de donar voltes sobre molts aprenentatges erronis que tenim gràcies a tot plegat. I això, en lloc d’ajudar-nos a gaudir d’una sexualitat saludable, fa que ens oblidem que el sexe és molt més que una quantitat de relacions sexuals al mes. El sexe compartit és una experiència en la qual estaria bé que gaudissin totes les persones que hi participen, no trobeu? Si volem sortir d’aquest model patriarcal de sexualitat, ens hem d’encaminar cap a un model feminista de les relacions sexuals. Qui s’hi apunta?
Article publicat al número 484 de la Directa
Article escrit i publicat per Elena Crespi el 17 de setembre, 2019 en Directa
Font original: Directa
