«Com a pacient que s’ha curat de vaginisme, m’agradaria explicar en aquest article la relació que considero que hi ha entre el vaginisme, el falocentrisme i el feminisme», escriu l’autora
il·lustració de Pnitas
El vaginisme “és un espasme dels músculs que envolten la vagina que ocorre en contra de la seva voluntat. Els espasmes tanquen la vagina i poden evitar l’activitat sexual i els exàmens mèdics”, segons MedlinePlus, un servei informatiu de salut de la Biblioteca Nacional de Medicina dels Estats Units (NLM). Es tracta d’una patologia sexològica que pot o no tenir causes. Trauma, abusos sexuals o factors de salut mental són algunes d’elles. El tipus de tractament que requereix és una combinació de teràpia física, educació, assessoria i exercicis de Kegel (contracció i relaxació dels músculs del pis pèlvic). També es recomana la dilatació vaginal mitjançant dilatadors plàstics, involucrant a la parella, si té. El vaginisme sol provocar o venir acompanyat d’ansietat i sentiments autodestructius.
Com a pacient que s’ha curat de vaginisme, m’agradaria explicar en aquest article la relació que considero que hi ha entre el vaginisme, el falocentrisme i el feminisme.
Crec que la sexologia és una cosa en la qual no ens fixem suficient, i el vaginisme és un exemple d’això. Quan parlo amb persones sobre la patologia que vaig sofrir, molt poques saben el que és. Em va sorprendre molt en un primer moment, perquè és una patologia que està molt relacionada amb problemes que deriven del sistema patriarcal en el qual vivim: el vaginisme que pot ser causat per abusos sexuals i factors psicològics.
Quan vaig acudir a la ginecòloga per no poder usar tampons tenia molta por i constants pensaments autodestructius; creia que era l’única persona a qui li passava i pensava que jo era “defectuosa” sexualment, que no era capaç de tenir relacions sexuals plaents ni de fer que una altra persona les tingués. Em va costar molt acudir al metge i recordo sentir-me molt malament amb mi mateixa. Com pot ser que ens menyspreem d’aquesta manera? No hauríem de ser lliures de gaudir la nostra sexualitat a la nostra manera? La nostra societat imposa que el sexe és el coit, i que el plaer se centra en l’home cis. Tinc moltes amigues que han fingit orgasmes diverses vegades. “A vegades per a satisfer a la meva parella, perquè no sofreixi pensant que ho fa malament, i altres vegades perquè s’acabi la relació sexual”, em va respondre una d’elles quan li vaig preguntar per què ho feia. És greu que hi hagi bastantes dones que vegin les relacions sexuals com un “ha de passar” o que anteposin que l’home se senti bé abans que el seu propi plaer. Això, tan normalitzat en la nostra societat, és un senyal que la concepció general del sexe és falocentrista. De totes maneres, vull afegir que també existeixen patologies sexològiques relacionades amb els genitals denominats masculins a les quals no es dóna visibilitat ni acceptació social.
«La nostra societat enfoca la sexualitat centrant el plaer en el fal·lus i en la penetració»
Segons la revista de psicologia Psicologia i ment, el terme falocentrisme “fa referència a l’exercici de situar al fal·lus en el centre de les explicacions sobre la constitució psíquica i sexual”. El concepte prové de les teories de Freud sobre la sexualitat. Autores com Makaryk objecten que el falocentrisme es refereix a “un sistema de relacions de poder que promouen i perpetuen el fal·lus com el símbol transcendental de l’apoderament”.
No hi ha dubte que la nostra societat enfoca la sexualitat des d’un punt de vista totalment falocentrista, centrant el plaer en el fal·lus (entenent com a penis i genitals masculins) i en la penetració. Aquesta visió deixa apartades a moltes altres formes de sexualitat. En el model majoritari de sexualitat de la nostra societat cisheteropatriarcal tota la sexualitat s’orienta i gira entorn del fal·lus, el qual és l’objecte de tot el desig, capaç d’atreure i absorbir el conjunt de l’energia eròtica de les dones.
Pràcticament tothom entén “acte sexual” com a coit. Les dones moltes vegades són tractades com un objecte sexual, sigui explícita o implícitament, i això pot portar al fet que es pensi que el deure de les dones és satisfer a l’home. Un exemple molt clar és com són tractades habitualment les dones en la publicitat, servint com a crit d’atenció al sexe masculí.
És habitual que les sessions de sexualitat en centres educatius estan centrades en la cisheterosexualitat en parella, invisibilitzant en molts casos el gran espectre que és la sexualitat humana. Encara no he sabut de cap sessió sobre sexualitat en centres educatius on es parli de les patologies sexològiques. Aquesta última dada em sembla –i també a la sexòloga que em va tractar- especialment preocupant tenint en compte diverses estadístiques. Per a començar, el 6,3 per cent de les espanyoles té dificultats per a arribar a l’orgasme, el 4,1 per cent pateix disparèunia (vaginisme en menor grau, és a dir, molèsties durant el coit) i un 2,8 per cent pateix vaginisme. Segons el projecte Salut Pèlvica, entre el 5 i el 10 per cent de les dones sofreixen vaginisme o disparèunia.
La sexòloga que em va ajudar em va explicar que moltes persones que sofreixen vaginisme acaben evitant qualsevol tipus de trobada sexual per por, i que la majoria de les persones que acudeixen al metge ho fan anys després d’adonar-se del problema. Per què succeeix això? Per por. Jo mateixa he tingut aquesta por de ser l’única persona a qui li succeeix, al fet que no existeixi solució al problema, al fet que ningú m’accepti o em vulgui a causa d’això, a les dificultats en les relacions sexuals… I personalment em sembla molt negatiu que no s’expliqui a l’escola. Jo mateixa m’he trobat amb diverses persones que no comprenien la situació i la menyspreaven, amb arguments com “però si posar-se un tampó és molt fàcil”. En una societat com la nostra és difícil integrar el vaginisme, ja que junta dos tabús molt significatius: la malaltia psicològica i el sexe.
«Entre el 5 i el 10% de les dones sofreixen vaginisme o disparèunia.»
“El feminisme és un moviment social i polític que s’inicia formalment a la fi del segle XVIII i que suposa la presa de consciència de les dones com a grup o col·lectiu humà, de l’opressió, denominació i explotació que han estat i són objecte per part del col·lectiu d’homes en el si del patriarcat sota les seves diferents fases històriques de model de producció, la qual cosa les mou a l’acció per a l’alliberament del seu sexe amb totes les transformacions de la societat que aquella requereixi”, afirma Núria Varela en el seu llibre Feminisme per a principiants. Les feministes es van adonar que el control patriarcal s’estenia no sols en l’àmbit polític sinó també en el familiar, laboral, sexual… Durant molt de temps, per a limitar la sexualitat femenina, s’ha intentat que les dones coneguessin molt poc del tema o associessin sexualitat i dolor, de manera que la sexualitat es reduís pràcticament a fins reproductius.
“Per exemple, ni una sola vegada vaig sentir la paraula clítoris. Transcorrerien anys fins que vaig aprendre que les dones posseíem l’únic òrgan en el cos humà la funció exclusiva del qual era sentir plaer”, és un exemple citat en el llibre de Varela. La sexualitat de les dones ha estat arrabassada històricament pels homes: “La negació d’una sexualitat i un desig propis i de llibertat per a gaudir-los roman encara avui en bona part del món. El patriarcat s’ha bolcat per a controlar la sexualitat femenina, tots els mètodes han estat pocs. Des de les imposicions religioses i morals, els codis de conducta, l’estigmatització en nom de l’honor i l’honra fins a la violència i la repressió brutal i mortal, passant per la utilització del sistema legal i el control de la ciència…”, detalla Varela. Així doncs, moltes dones mai han estat propietàries ni beneficiàries de la seva pròpia sexualitat.
El gaudi i el plaer són, en general, atributs positius de l’erotisme masculí mentre que en les dones són atributs negatius. La sexualitat masculina sembla estar íntimament relacionada amb el poder i, al meu entendre, una de les característiques fonamentals del poder masculí és el control de la sexualitat femenina. Les feministes radicals dels anys 70 van començar el procés de re-apropiació del cos femení per a les dones amb consignes com: “El meu cos és meu”.
La societat redueix la sexualitat a la penetració vaginal i no accepta que el terme “sexe” es pugui referir a alguna cosa que no sigui coit. Per exemple, la construcció social anomenada “virginitat” limita la nostra sexualitat fent-nos entendre que el sexe és el coit, que deixem de ser verges de no haver tingut mai relacions sexuals quan practiquem el coit. Evidentment, aquesta visió exclou una gran part de l’espectre de la sexualitat humana. La sexualitat no és el model cisheteropatriarcal ni tampoc s’orienta únicament cap a la reproducció. En molts casos, enfront d’una societat falocentrista, les persones amb vaginisme senten odi i vergonya pel seu cos, i gran part d’aquests sentiments autodestructius es deriven de no complir amb el model de sexualitat que imposa la societat on vivim. El feminisme defensa una sexualitat femenina molt més oberta. Si aquesta idea s’estengués en la societat, les persones que sofreixen vaginisme probablement sofririen menys perquè no sentirien tan sovint que la seva sexualitat està “incapacitada”, i probablement se sentirien més segures en buscar ajuda mèdica. Les possibilitats sexuals s’estenen molt més allà de la penetració vaginal, i el seu coneixement és essencial perquè totes les persones gaudeixin del sexe i s’aconsegueixi la normalització de tot l’espectre de la sexualitat humana.
Article redactat per María Fábregas González el 20 de maig de 2020 per a Pikara Magazine
Font original: Pikara Magazine
