1. Antidepressius

• Funció: Tracten els trastorns de l’estat d’ànim, com depressió, ansietat generalitzada i alguns trastorns obsessiu-compulsius.
• Mecanisme d’acció: Modulen neurotransmissors com la serotonina, noradrenalina i dopamina al cervell.
• Exemples:

  • Inhibidors selectius de la recaptació de serotonina (ISRS): fluoxetina, sertralina.

  • Inhibidors de la recaptació de serotonina i noradrenalina (IRSN): venlafaxina, duloxetina.

  • Antidepressius tricíclics i monoaminooxidasa (MAOIs).

• Riscos i efectes secundaris: Alteracions gastrointestinals, insomni, canvis de pes, efectes sexuals i, en alguns casos, augment de l’ansietat a l’inici del tractament.

2. Ansiolítics o tranquil·litzants

• Funció: Redueixen l’ansietat, la tensió i els símptomes d’hiperactivitat psicomotora.
• Mecanisme d’acció: Depressors del SNC, potenciant l’acció del neurotransmissor GABA, produint relaxació i sedació.
• Exemples: Benzodiacepines com diazepam, lorazepam i alprazolam.
• Riscos: Dependència, tolerància, somnolència excessiva, disminució de la coordinació motora i risc de sobredosi en combinació amb alcohol o altres depressors.

3. Antipsicòtics o neurolèptics

• Funció: Tractament de trastorns psicòtics (com esquizofrènia), trastorn bipolar i alguns quadres d’agressivitat o descontrol emocional.
• Mecanisme d’acció: Bloquen receptors de dopamina i, en alguns casos, de serotonina, modulant l’activitat cerebral que genera deliris, al·lucinacions o agitació.
• Exemples: Haloperidol, risperidona, quetiapina, olanzapina.
• Riscos: Moviments involuntaris, rigidesa muscular, augment de pes, alteracions metabòliques, sedació.

4. Estabilitzadors de l’ànim

• Funció: Prevenció d’episodis de mania o depressió en trastorn bipolar i, en alguns casos, en trastorns de personalitat o depressions resistents.
• Mecanisme d’acció: Modulen neurotransmissors com la dopamina i el glutamat, estabilitzant l’activitat cerebral.
• Exemples: Carbonat de liti, valproat sòdic, lamotrigina.
• Riscos: Toxicitat en sobredosi, alteracions renals o hepàtiques, tremolors, sedació.

5. Estimulants

• Funció: Augmenten l’atenció, la concentració i l’activitat física; indicats principalment en TDAH i narcolèpsia.
• Mecanisme d’acció: Incrementen la alliberació de dopamina i noradrenalina al cervell, potenciant l’activitat del SNC.
• Exemples: Metilfenidat, anfetamines, lisdexanfetamina.
• Riscos: Insomni, pèrdua de gana, augment de la pressió arterial i de la freqüència cardíaca, dependència i abús.

Els psicofàrmacs són compostos químics dissenyats per actuar sobre el sistema nerviós central, i la seva composició varia segons la família i l’efecte terapèutic que es busqui.

• Antidepressius: solen ser derivats d’amines, com els inhibidors selectius de la recaptació de serotonina (ISRS) o els inhibidors de la recaptació de serotonina i noradrenalina (IRSN). Es presenten en tabletes, càpsules o solució líquida per administració oral, i en alguns casos en injeccions.

• Ansiolítics i sedants: principalment benzodiacepines o derivats d’aquestes, actuen modulant els receptors GABA del cervell. Es troben en tabletes, càpsules, gotetes orals i, ocasionalment, en formulacions injectables.

• Antipsicòtics o neurolèptics: inclouen compostos com la clorpromazina, risperidona o quetiapina. Es presenten en tabletes, càpsules, líquids, supositoris i injeccions de llarga durada per a tractament a llarg termini.

• Estabilitzadors de l’ànim: com el liti o alguns anticonvulsivants utilitzats amb aquest fi, es troben en tabletes, càpsules, solucions líquides i comprimits de llarga durada.

• Estimulants: anfetamines o derivats de metilfenidat, indicats principalment en TDAH, es presenten en tabletes, càpsules, solucions orals o formulacions de llarga durada, amb dosificacions molt precises a causa del seu potent efecte sobre el SNC.

En general, la presentació dels psicofàrmacs està dissenyada per facilitar la seva administració segura i permetre un ajust controlat de la dosi segons la resposta del pacient i les indicacions mèdiques. A més, tot i que algunes formulacions poden semblar similars a medicaments de venda lliure, la seva composició química específica i la dosificació controlada els converteixen en substàncies regulades i sota prescripció mèdica.

El consum de psicofàrmacs sempre s’ha de realitzar sota supervisió mèdica, ja que un ús inadequat pot generar efectes adversos significatius sobre el sistema nerviós central i altres òrgans. Entre els riscos més freqüents hi ha somnolència excessiva, alteracions cognitives i de la memòria, marejos, canvis de pressió arterial, problemes gastrointestinals i, en alguns casos, alteracions del ritme cardíac. A més, poden aparèixer símptomes específics segons la família de psicofàrmacs, com agitació o insomni amb estimulants, o disminució de l’activitat psicomotora amb depressors del SNC.

Un dels principals perills de l’ús de psicofàrmacs es troba en les interaccions amb altres substàncies, que poden potenciar els efectes depressors o estimulants del sistema nerviós, generant situacions de risc greu. Per exemple:

1. Ansiolítics i sedants (com benzodiacepines): quan es combinen amb alcohol, opiats o altres drogues depressores, s’incrementa el risc de depressió respiratòria, sedació profunda, pèrdua de consciència i fins i tot mort. La barreja amb estimulants pot emmascarar la fatiga, afavorint el consum excessiu de substàncies i l’aparició d’efectes cardiovasculars perillosos.

2. Antidepressius: combinats amb alcohol o drogues estimulants, poden augmentar l’ansietat, l’agitació o els trastorns del son. Algunes combinacions també poden induir el síndrome serotoninèrgic o potenciar els efectes depressors dels fàrmacs i de l’alcohol.

3. Antipsicòtics i estabilitzadors de l’ànim: al combinar-se amb alcohol o altres drogues, poden potenciar la sedació i alterar la coordinació motora, augmentant el risc d’accidents.

• Riscos relacionats amb la tolerància i la dependència

Alguns psicofàrmacs, especialment els ansiolítics i sedants, tenen un alt potencial de dependència i tolerància. Amb l’ús continuat, l’organisme s’adapta als seus efectes, de manera que es requereixen dosis progressivament més altes per aconseguir el mateix efecte terapèutic o sedant. Això pot derivar en dependència física i psicològica, fent difícil interrompre el consum sense experimentar símptomes d’abstinència, que inclouen ansietat intensa, insomni, tremolors, irritabilitat i, en casos greus, convulsions.

Altres psicofàrmacs, com els antidepressius, generen menor risc de dependència física, però la seva suspensió brusca pot causar efectes de rebot o síndrome de discontinuació, per la qual cosa sempre es recomana una retirada gradual sota supervisió mèdica.