• Ansiolítics/Sedants: són fàrmacs psicotròpics que disminueixen l’activitat cerebral, és a dir, actuen com a depressors del SNC amb la qual cosa es busca a disminuir o eliminar els símptomes de l’ansietat sense produir sedació o somni.
• Benzodiazepines: es prescriuen per a l’alleujament a curt termini de l’ansietat patològica discapacitant ja que produeixen un efecte sedant-hipnòtic.
• Anàlegs de BZD: “fàrmacs Z”, són una altra classe de psicoactius diferent en estructura química a la de les BZD, però similar en el seu perfil farmacodinàmic, amb semblants indicacions, efectes secundaris i riscos.
• Barbitúrics: Els barbitúrics exerceixen un efecte ansiolític lligat a aquest efecte sedatiu que causen. El risc d’abús i addicció dels barbitúrics és elevat. El consens actual desaconsella l’ús d’aquests medicaments per a tractar l’ansietat, per la qual cosa la seva prescripció està en desús
• Estabilitzadors de l’ànim/Eutimitzants
• Surts de liti
• Anticonvulsius
• Neurolèptics/Antipsicòtics
• Típics
• Atípics
• Antidepressius
• IMAOS
• Tri/Quatricíclics 
• ISRS
• ISRNA
• ISRS+ISRNA

Les benzodiazepines són medicaments psicotròpics, és a dir, que actuen sobre el sistema nerviós central, amb efectes sedants, hipnòtics, ansiolítics, anticonvulsius, amnèsics i miorelaxant.

Les benzodiazepines van ser sintetitzades per primera vegada en 1955 per laboratoris Roche, amb el químic Leo Sternbach al capdavant. La primera d’aquestes, el clordiazepóxido va ser patentada en 1959 i comercialitzada amb el nom de Librium (nom derivat de les síl·labes finals de equilibrium) en 1960.

Els principals usos d’aquests medicaments són per a tractar desordres ansiosos, hipnòtics i altres estats afectius, així com epilèpsies, abstinència alcohòlica i espasmes musculars. També s’usen en procediments invasius com l’endoscòpia o dentals quan el pacient presenta ansietat o per a induir sedació i anestèsia.

Altres usos, a més dels metges, són els “compensatoris” i automedicats, com ocorre amb el cas de les persones usuàries de substàncies psicoestimulants que, per a poder tornar a regular el seu estat anímic s’administren aquest tipus de compostos, sovint, per a relaxar-se i calmar-se. També, s’usen benzodiazepines per a tractar els estats de pànic causats en les intoxicacions per al·lucinògens.

La denominació d’aquests compostos, sol caracteritzar-se per la terminació -lam o -lan (triazolam, oxazolam, estazolam, alprazolam, midazolam) i per la terminació pam i pan (diazepam, lorazepam, lormetazepam, bentazepam, flurazepam, flunitrazepam, clonazepam). Però al carrer segur que l’escoltaràs pels seus noms comercials com Xanax, Tranquimazin, Myolastan o també com Downs, Tranks, Roches (Rohipnol), Jaimitos (Rohipnol), Pirulas.

A pesar que en l’ús clínic les benzodiazepines produeixen efectes qualitatius molt similars un de l’altre, existeixen importants diferències quantitatives en les seves propietats farmacocinètiques i farmacodinàmiques, les quals han estat la base dels seus variats patrons d’aplicació terapèutica.

Les benzodiazepines poden causar tolerància, dependència i addicció.

El terme benzodiazepina es refereix a la porció en l’estructura química d’aquests medicaments compost per l’anell de benzè unit a un altre anell de set membres heterocíclics anomenat diazepina.

Les benzodiazepines són agents depressors del sistema nerviós més selectius que altres fàrmacs com els barbitúrics, actuant, en particular, sobre el sistema límbic. Les benzodiazepines comparteixen una estructura química similar i tenen gran afinitat amb el complex de receptors benzodiacepínicos en el sistema nerviós central (SNC). Estructuralment, les benzodiazepines presenten un anell de benzè amb sis elements, unit a un altre anell de diazepina amb set elements. Cada benzodiazepina específica sorgirà per substitució de radicals en diferents posicions.

Quant als receptors específics en el SNC per a les benzodiazepines, aquests formen part del complex àcid gamma-aminobutírico (GABA). El GABA és un neurotransmissor amb prolífica acció inhibitòria, i els seus receptors formen part d’un sistema bidireccional inhibitori connectat entre diverses àrees del SNC. Les benzodiazepines potencien l’acció inhibitòria mediada pel GABA. Els receptors de les benzodiazepines es distribueixen per tot el cervell i la medul·la espinal; també es troben en les glàndules adrenals, ronyons, glàndula pineal i plaquetes.

Usualment, les benzodiazepines es presenten en forma de pastilles o comprimits.

Generalment s’administren per via oral. No obstant això, existeixen també algunes d’elles que s’administren per via intramuscular i intravenosa.

La semivida d’aquests fàrmacs varia de 2 hores, com en el cas del midazolam i el clorazepato, o fins a 74 hores en el flurazepam. Basat en la seva semivida, les benzodiazepines es divideixen en quatre grups:

• Compostos de durada ultra-curta, amb una semivida menor de 6 hores.
• Compostos de durada curta, tenen una semivida menor de 12 hores i tenen pocs efectes residuals en prendre’s abans de ficar-se al llit en la nit, encara que el seu ús regular pot conduir a insomni de rebot i ansietat en despertar.
• Compostos intermedis, tenen una semivida entre 12 i 24 hores, poden tenir efectes residuals durant la primera meitat del dia i l’insomni de rebot tendeix a ser més freqüent al tallar el seu ús. Es presenten també símptomes d’abstinència durant el dia amb l’ús prolongat d’aquesta classe de benzodiazepines.
• Compostos d’acció llarga, tenen una semivida major de 24 hores. Els forts efectes sedants tendeixen a perdurar durant l’endemà si s’usen amb la finalitat de tractar l’insomni.

Les benzodiazepines poden acumular-se en el cos. La semivida d’eliminació varia granment entre un individu i l’altre, especialment entre pacients de la tercera edat. Els compostos d’acció curta tenen millors resultats com a hipnòtics, mentre que els de llarga durada es prefereixen pels seus efectes ansiolítics.