La dietilamida de l’àcid lisèrgic (LSD-25), coneguda comunament com a LSD o tripi, és una de les substàncies psicodèliques més emblemàtiques i potents.
Va ser sintetitzada per primera vegada el 1938 pel químic suís Albert Hofmann, a partir del cornezuelo del sègol, un fong paràsit que creix en cereals. No va ser fins al 1943 que Hofmann va descobrir accidentalment els seus intensos efectes enteogènics, és a dir, psicodèlics o al·lucinògens.
A la dècada de 1970, l’LSD es va popularitzar àmpliament gràcies al moviment contracultural, convertint-se en el centre d’un autèntic “culte psicodèlic”. A nivell mèdic, va tenir aplicacions en el camp de la psiquiatria, on es va explorar el seu potencial terapèutic en el tractament de trastorns com la depressió, l’ansietat i les addiccions, tot i que el seu ús clínic va ser posteriorment restringit per raons legals i socials.
En l’actualitat, l’LSD ha tornat a despertar l’interès científic. Investigacions recents han demostrat que, en contextos clínics controlats, pot tenir efectes positius en persones amb depressió major, trastorns d’ansietat i estrès posttraumàtic, mostrant una acció serotoninèrgica similar a la dels antidepressius ISRS.
Aquest ressorgiment d’estudis apunta que l’LSD podria convertir-se en una eina terapèutica prometedora, tot i que encara es requereixen assaigs més amplis per confirmar la seva seguretat i eficàcia a llarg termini.